Autor: Giacomo Leopardi
versió valenciana: Juli Camarasa

poema XXXIII

El qui coneix els homes és intel.ligent.
El qui es coneix a si mateix és savi.
El qui venç els altres és vigorós.
El qui es venç a si mateix és veritablement fort.
El qui s’acontenta amb el que té és ric.
El qui persevera és home de voluntat.
El qui no perd el seu Centre resisteix.
El qui mor i no pereix té llarga vida.

Autor: del llibre del Tao
Versió valenciana: Juli Camarasa

CANT DE MI MATEIX

Jo em celebre i em cante a mi mateix,
I tot el que és meu també és teu,
perquè cada àtom que em pertany també et pertany.

Faig el dropo i convide la meua ànima,
M´ajace a la dula i guaite una tija d´herba d´estiu.

La meua llengua, cada àtom de la meua sang, formats amb aquest sòl, amb aquest aire,
Nascut ací, de pares també nascuts ací, així com els seus pares,
Jo ara, als trenta-set anys d´edat i amb salut perfecta, comence,
I espere no cessar fins a la mort.

Creences i doctrines bandejades,
Les deixe arrere, em van servir, no les oblide;
Sóc port per al bé i per al mal, em permet de parlar sense miraments,
Natura sense fre amb energia primitiva.

autor: WALT WHITMAN
versió valenciana: Juli Camarasa

EL XIQUET NEGRE

Ma mare em va parir al sud salvatge,
I sóc negre, però la meua ànima és blanca!
Blanc com un àngel és el xiquet angles,
Però jo sóc negre com sense llum.
Ma mare m´ensenyava sota un arbre
I assegut davant el calor del dia
Em va prendre al seu si i em besà,
I assenyalant a l´est començà a dir:
Guaita el sol naixent, allí viu Déu
I dóna la seua llum i regala el seu calor.
I flors i arbres i bèsties i homes reben
Comfort en la joia del matí i al migdia.
I som ficats a la terra en petit espai
Perquè aprenguem a suportar rajos d´amor,
I estos cossos negres i aquesta cara bruna
No són més que núvol, com arbreda ombrosa.
Que quan nostres ànimes hagen aprés a resistir calor
El núvol s´esvairà, sentirem la seua veu
Dient: ix del bosc meu amor i espai,
I al voltant ma tenda daurada com corders gaudeix.
Així va parlar ma amre i em besà,
I així li vaig dir al xiquet anglés.
Quan jo del núvol negre i ell del blanc siguem lliures
I vora la tenda de Déu com corders gaudim,
Jo el protegiré de el calor fins que aguante
Reclinar-se alegre sobre els genolls de nostre pare
Aleshores dempeus i premeré son cabell argentat,
I seré com ell i ell llavors m´estimarà.

Autor: William Blake
Versió: Juli Camarasa

PIETÀ

Així, Jesús, torne a veure els teus peus,
Que aleshores eren els d´un jovencell,
Quan jo, temorenca, els descalçava i rentava;
Com confosos eren als meus cabells
I com una blanca caça als esbarzers.

Ara veig els teus mai estimats membres
Per primera volta en aquesta nit d´amor.
Mai no ens vam gitar junts
I ara només s´admira i es vetla.

Però, guaita, les teues mans són esquinçades…
Estimat, no per mi, pels meus mossos.
El teu cor és obert i hom pot entrar-hi:
Eixa entrada devia d´haver estat només meua.

Ara estàs cansat, i la teua cansada boca
No té gana de la meua dolguda boca.
O Jesús, Jesús, quan fou la nostra hora?
Que estranyament tots dos perim!

Autor: Rilke
Versió: Juli Camarasa